Només tres dotzenes d’empreses tiren endavant a Can Batlló a l’espera d’arribar a un acord de trasllat. Alguns treballadors fa quasi 40 anys que són al recinte

Barcelona, Patricia Castán.- Cada persiana abaixada marca el punt final d’una història o d’un exili obligat a Can Batlló. No és un cementiri de difunts, ni un cementiri de llibres oblidats, però l’efecte és el mateix. Perquè darrere les persianes tancades que llueixen les velles naus hi han quedat enterrats per sempre milers de records, milers d’històries, milers de moments i el retrat de la Barcelona industrial de les últimes dècades que s’extingeix. Unes 35 empreses i tallers tenen en aquests moments els últims dies d’història al polígon industrial de Sants-Montjuïc, on molt aviat les fàbriques cauran per donar pas a pisos, equipaments i àrees verdes planificats a la zona. Són els últims de Filipines, després que quasi 2.000 treballadors hagin fet les maletes els últims anys.

La Raida i el Josep segueixen preparant amb atenció les taules del bar Batlló, encara que els comensals brillen per la seva absència. “Fa quatre mesos que gairebé no treballem”, es lamenten. És el preu de la recta final, on cada setmana desapareix alguna empresa –per mudar-se o tancar per sempre– i amb ella els seus empleats. De les 213 comptabilitzades el 2001, només queden les que tenen contractes indefinits o llargs, i, per tant, dret a ajudes per reubicar-se a les tres naus previstes a la Zona Franca.

Tornar a començar
Les estovalles estan intactes, però el negoci ha d’estar en marxa per no perdre els drets. La titular és rere la barra des del 1972, fent dinar per a desenes de treballadors diàriament. No es rendeix, s’emportarà la seva experiència a la nau que ja és a punt al carrer de Motors i començarà “de zero”, encara que la compensació que rebrà no arriba ni a la meitat de la seva inversió. També té una vivenda afectada pel pla, sobre la qual encara no hi ha acord.

Com ells, altres afectats es queixen del paper de l’ajuntament. “Han deixat que els propietaris es fessin més milionaris i no hi han mediat com van prometre”, opinen molts. L’enuig de diversos entrevistats es reparteix a parts iguals entre la immobiliària Gaudir, a la qual acusen de promoure l’agonia del polígon forçant el final dels contractes per reduir les indemnitzacions, i l’ajuntament, per no tutelar prou aquesta operació.

El compte enrere no serà igual per als que queden. Una bona part –una vintena d’empreses– se n’aniran a una nova nau que encara està per aixecar, també al carrer de Motors, però en territori barceloní. Es calcula que d’aquí a un any ja hi seran. Però no tots veuen el futur clar. Als Talleres Caselli, d’instrumental per a pastisseries, es respira inquietud. “No hem pogut anar a la primera nau perquè les màquines pesen molt i no hi havia espai a la planta baixa”, explica el Lluís, l’encarregat, després de 34 anys d’història laboral en 3.000 metres quadrats que coneix com si fos casa seva. Amb la mudança possiblement s’haurà de renovar maquinària, adaptar-se a noves normatives, invertir molts diners. I els empleats d’aquest negoci familiar temen que al final l’operació no sigui viable. L’empresa està situada a la nau 8, una de les dues que es preservarà i que en aquest cas passarà a ser seu de Medi Ambient.

Tampoc impera l’optimisme al taller mecànic Marcper, que ocupa un cotitzat espai en què s’aixecaran vivendes. Fermín Marco se sent perseguit pels quatre costats. “Ens fan la vida impossible”, es lamenta. Primer els van tancar l’accés al polígon pel carrer de Parcerisa, just al costat del seu negoci, de manera que els clients han de fer una enorme volta per arribar al seu taller. Van aconseguir, per ordre judicial, la reobertura de la porta, però en estricte horari comercial. A la una tanquen aquest accés, de manera que els treballadors salten l’enorme tanca per poder anar a dinar sense haver d’envoltar tot el recinte.

El Xavi, d’Ecoparquet, just al costat, contempla diàriament l’odissea. “Aquí hi estàvem a gust”, diu, en solidaritat amb els seus veïns. Al taller ho tenen difícil per reubicar els seus més de 500 metres quadrats. “Ens hem de quedar a prop perquè els nostres clients són aquí”, reflexiona el Fermín. No és el cas dels experts en arts gràfiques, fusters i peces que al final diran adéu a La Bordeta. Altres, com una petita fàbrica d’ascensors, el propietari de la qual ho deixa, es preparen directament per anar a l’atur.

El Periódico de Catalunya (ed.català) 03.03.08

Compártelo